Derelictes

Description

DERELICTE: Restes d’un vaixell naufragat o del que contenia.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/842224-la-fertilitat-del-buit.html?cca=1

https://www.youtube.com/watch?v=SRcr0rMAxmk

http://www.artssantamonica.cat/activitats.aspx?any=201504965#activitat965

Derelictes és un projecte d’instal•lació artística que estableix una relació conceptual i estètica entre fusta trobada a l’atzar i paper, com a materials expressius que usen artistes i no artistes des de fa milers d’anys.
La relació conceptual ve donada per l’origen compartit dels dos materials. Essencialment són el mateix –fibra vegetal- però amb una forma externa diferent.
A la instal•lació Derelictes, fusta i paper entren en diàleg: la contundència dels derelictes enfront a la subtilesa i la fragilitat del paper. S’estableix una complicitat de la que l’espectador és partícip en contemplar i passejar per l’espai.
La instal•lació mostra llibres d’artista i un seguit d’obres amb la tècnica del collage i del frottage, cercant la fusió i el diàleg entre tots dos materials. El frottage capta l’empremta –l’ànima- de les fustes. El collage estructura i composa les formes de cada pàgina. S’ha realitzat sobre paper i fa visible la unió dels dos materials, derelicte i paper, en uns llibres, precisament per la importància que aquest té en la cultura, la societat i l’art.
El Projecte Derelictes és un cercle de Diàleg, Relació i Significats:
PAPERS AMB RELLEU: La fragilitat del material, la seva manipulació, la plasticitat i el modulat per l’aigua, tant del paper com dels derelictes.
DERELICTES: La naturalesa, l’erosió del material, el desgast i el modulat per la força de l’aigua.
LLIBRES D’ARTISTA i FROTTAGES: El paper com a suport per als artistes des de temps immemorials. La tècnica del frottage per obtenir el rastre/empremta de la fusta en el paper.
Eusebi Vila

SI CERQUÉS AQUELLS LLIBRES ESCOLARS…
Text de Joan Vila Grau.
Entenc qualsevol forma d’art com una expressió de les vivències més íntimes i pregones, conscients o no de l’artista mitjançant un llenguatge, en el meu cas el de la plàstica.
(…) l’artista és un home que va aprenent a mirar el seu entorn, que no perd la facultat de sorprendre’s davant de l’home, la societat, davant l’amor, la violència, davant la vida, en una paraula: que intenta mitjançant llur obra obrir els ulls dels altres homes per a que sàpiguen mirar.
Per arribar a saber mirar amb ulls nous cal desprendre’s de tota l’educació rebuda, sigui cultural o artística, ja que sempre (…) es trobarà condicionada. A partir d’aquesta llibertat l’artista haurà de cercar, entre dubtes i vacil•lacions, el camí de l’expressió de la pròpia personalitat en un intent d’arribar a fer comunicable als altres aquesta experiència vital en la seva totalitat. El meu camí vers aquest objectiu ha passat per diferents etapes que (…) potser fan més comprensible la meva pintura actual.
Des de la darrera etapa la meva recerca es concreta cada vegada més en l’expressió plàstica amb elements corporis. Les fustes ja es troben separades totalment del fons pla de la tela o del rectangle que formalment la recorda encara. Aquesta fusta es troba serrada, treballada, polida, llimada o tallada, donant-li formes que s’ordenen en una composició tridimensional.
Joan Vila-Grau
Fragment de Si cerqués aquells llibres escolars, 1973.
Publicat a Cuadernos Guadalimar, núm. 15, edicions Rayuela, 1978.

EL PROJECTE DERELICTES d’EUSEBI VILA DELCLÒS
Text de Jaume Vidal
Al centre de l’espai s’hi ha disposat un munt de fustes velles, com si fos una instal•lació o una escultura. Però hi ha alguna cosa més: aquestes fustes allotgen el que podem anomenar vagament una dimensió simbòlica. No són fustes com qualssevol altres sinó que estan impregnades –tot i que, dir-ho, pot semblar pretensiós i fora de lloc– d’una espècie d’energia. Aquesta intervenció, com tota l’exposició, té a veure amb el ritual i amb un pensament màgic: aquest cúmul de fustes té, en realitat, categoria de tòtem.

En la mostra Eusebi Vila Delclòs presenta llibres i frottages, però possiblement les peces més significatives siguin unes obres realitzades en el mateix Museu Paperer de Capellades que consisteixen en uns papers, densos i gruixuts, que contenen mig engolides aquestes fustes que, aquí i allà, semblen surar com cossos estranys en el blanc del paper. A voltes, les fustes són sostretes del suport paper, de manera que aleshores hi resten uns solcs profunds.

Vila Delclòs explica el procés de treball, el qual té un gran interès, també, a escala simbòlica. Disposa i articula la composició amb les fustes sobre un llit humit de pasta de paper. El temps i la lògica dels materials fan la resta. Quan la pasta de paper s’asseca, es coagula i atrapa la fusta entre la seva polpa. Hi ha alguna cosa d’atzar, encara que no exclusivament. L’artista, després, refà la composició, traient o no fustes; decideix si l’interessa l’anvers o el revers o el format vertical horitzontal, a la llum dels resultats.

Un aspecte important per comprendre el treball d’Eusebi Vila Delclòs: el pare, Joan Vila Grau, també artista, que va treballar aquest mateix tipus de fusta. Són les seves famoses “tanques” (1970), que cercava en els mateixos indrets on, anys després, ho farà el fill. D’alguna manera, utilitzant el mateix material que el pare, Eusebi Vila Delclòs afirma i reconeix un missatge transmès. Aquesta és la problemàtica sobre la qual gira l’exposició.

Un dels trets més significatius d’aquestes peces és la marca, sigui a través de la presència o de l’absència de la fusta en el paper, que remet a la noció de petjada o empremta. Qui diu petjada, però, donat el dramatisme de l’obra de Vila Delclòs, diu cicatrius i ferides. El paper és un material maltractat o infectat per la fusta vella, que gastada pel mar, les roques i el temps, es descompon. Però això no és tot. En el singular context d’Eusebi Vila Delclòs, hi ha multitud de sentits que s’encavalquen, i la fusta i el paper poden adquirir paral•lelament molts altres significats. Per què no pensar la fusta com un tipus de llavor que ha de fecundar la matèria? Amb això recuperem una de les connotacions associades a la fusta com a expressió de la vida: la vegetació que germina del terra o l’arbre de la vida… En tot cas, en aquestes fustes velles hi ha també un missatge de regeneració i de fecunditat.

El cercle de derelictes al mig de la sala és un tòtem que gira entorn de l’arquetip del “pare”, amb significats –i no podria ser d’altra manera– contradictoris. És per aquesta raó que és tan potent: en ell hi coexisteixen la llum i l’ombra.
Jaume Vidal Oliveras